Segon Trimestre

La realitat

Hem iniciat el segon trimestre endinsant-nos en el món de la realitat i tot el que hi està relacionat amb ella. Hem pogut veure, entre altres coses, les diferents maneres de considerar el Què és la realitat.

Jo us he buscat un vídeo d'internet que intenti explicar la realitat. Aquest m'ha agradat especialment perquè és molt clar, explica d'una forma molt correcte com es forma la realitat i a més a més exemplifica.
Alhora ens fa veure que ens manipulen i intenta que raonem i pensem per nosaltres mateixos.

Espero que us agradi.
Maria Vila

Ètica i moral

   Després d’haver fet la realitat hem començat amb la ètica i la moral. Aquest tema és molt extens, i a la majoria de la gent els hi crea una gran confusió a l’hora de distingit entre el què és la ètica i el què és la moral, ja que és fàcils confondre’ls o dir que són el mateix.

   Per aquesta raó he penjat aquest vídeo d’Internet, perquè crec que s’explica clarament i d’una manera entenedora per a tothom el que és l’ètica i la moral, quina diferència hi ha entre aquestes i com es relacionen entre si ja que es complementen mútuament.

Espero que després d'haver vist aquest vídeo us quedin les coses més clares.

Aina López

Política

 Per aquest tema he buscat una publicació que reflecteixi la importància de l'ètica en la política i així veure millor que estan íntimament relacionades i que perquè la política funcioni bé cal que la seva base sigui l'ètica.

Aquesta publicació està escrita per Javier Caraballo, publicada al diari "Es confidencial" i mostra la situació de la nostra política actual i l'ètica d'alguns dels nostres polítics.

La ética de la política

15/01/2013

Nada tendría que estar más claro en el ejercicio de la política que el concepto de ética, sus límites, las obligaciones que acarrea y, sin embargo, nada parece más difuso en la realidad. Lo vemos casi a diario, con ejemplos repetidos de comportamientos de dirigentes políticos que, nada más conocerse, provocan dos sensaciones contrarias. Muchos ciudadanos se sienten escandalizados y, por contraposición, los dirigentes políticos afectados, y sus organizaciones respectivas, se ven a sí mismos como dignos ejemplos de la ética política. Como si unos y otros avanzaran por el mismo sendero, pero en direcciones opuestas. Y cada vez más lejos de encontrarse, más lejos unos de otros.

Ayer mismo, por ejemplo, cuando se supo que Esperanza Aguirre había fichado por una empresa ‘cazatalentos’ de Cataluña. Ella había dicho, o eso se le entendió, que dimitía de la Comunidad de Madrid porque quería pasar “a una segunda línea”, para estar “con los suyos” y regresar a la plaza de funcionaria pública, de la que estaba en excedencia desde hacía treinta años. No puede pasarse por alto que Aguirre había ganado unas elecciones hacía poco tiempo y que con su decisión, que acaso ya rumiaba cuando se presentó como candidata, defraudaba las expectativas de quienes la votaron de forma masiva. ¿Pueden sentirse decepcionados los ciudadanos cuando comprueban ahora que ficha por una gran empresa y que, además, se mantiene como presidenta del PP madrileño? El Partido Popular contestó al instante que ese fichaje era no sólo ético, sino que iba más allá, también se trata de una decisión estética, a juicio de los populares.

No existe un camino más recto hacia la peligrosa aparición de un movimiento político reaccionario y demagogo que la ignorancia del malestar evidente que siente el personal por sus representantes democráticos. Otro ejemplo con otro expresidente de una comunidad, Manuel Chaves. Dejó la presidencia de la Junta de Andalucía, y más tarde la vicepresidencia del Gobierno, para ver pasar los días, como ahora, desde su escaño del Congreso. En un programa de Canal Sur lo sorprendieron el otro día con un puñado de preguntas incómodas. “¿No cree que su sueldo es una provocación para un parado que cobra 426 euros?”, le preguntó un espectador alarmado de que la actividad parlamentaria de Chaves se haya limitado en un año a ocho preguntas, entre escritas y orales, lo que, si se divide por su sueldo de diputado, arroja una cifra llamativa: cada pregunta sale a más de 20.000 euros.

Luego le preguntaron también por la subvención de seis millones de euros que le concedió a la empresa en la que trabajaba su hija de apoderada. Chaves, cuando se concedió la subvención, podría haberse ausentado del Consejo de Gobierno, porque incluso así lo dictan las propias normas que aprobó el PSOE en el Parlamento andaluz, pero no lo hizo. Ese comportamiento le extrañaba al espectador, pero no a Manuel Chaves: “Esa subvención no sólo es legal, sino ética y moral”.

No sólo ético, sino además estético, contestan en el PP tras el fichaje de Esperanza Aguirre. No sólo ético, sino que además es moral, contesta Chaves sobre lo suyo. Siempre dos tazas. Lo cual nos sirve para medir con precisión la distancia que separa a la clase política de la sociedad española, como se demuestra de forma persistente en todas las encuestas que se realizan y en las que se pide una valoración de los políticos españoles. La distancia es evidente, sí, y lo peor de todo es que cada vez que se resaltan estas contradicciones, esta diferencia en lo esencial que se le exige a un servidor público, la reacción corporativa de la clase política se limita a acusar a los demás de estar promoviendo una campaña antidemocrática contra la clase política: arribistas y demagogos en una oscura alianza. Sin embargo, es al contrario, porque no existe un camino más recto hacia la peligrosa aparición de un movimiento político reaccionario y demagogo que la ignorancia del malestar evidente que siente el personal por sus representantes democráticos.

En la antigua Grecia, y luego en Roma, no existía en los filósofos otra exigencia más sobresaliente que la ética para el ejercicio de un cargo público, para el gobierno de un pueblo. “Los que gobiernan un Estado no tienen mejor medio para ganarse fácilmente la benevolencia de la multitud que la moderación y el desinterés” de la riqueza, de los privilegios o de los favores, aconsejaba Cicerón a los políticos en su tratado Sobre los deberes. A la inversa, para ganarse la antipatía y la desconfianza de la sociedad, sólo es necesario mostrar crispación, sectarismo y una retahíla continua de casos de corrupción. Si la clase política en su conjunto no es capaz de reflexionar seriamente sobre la gravedad de lo que está ocurriendo en su entorno, no habrá de sorprendernos que la calidad de la democracia se deteriore tanto que, algún día, nos parezca irreconocible tras unas elecciones.

Ana Barroso 

FILOFOTO

He fet aquesta fotografia per inspiració d'una frase que diu: “La felicidad es caminar descalzo por la hierba”. Quan vaig llegir per primera vegada aquesta frase em va agradar molt, però el fet de caminar descalç per l'herba em va aportar un parell més de sensacions a part de la de felicitat.

La imatge m'inspira relaxació, perquè caminar descalç és una acció que treu les tensions, està comprovat. A més, si li sumem a aquesta relaxació d'anar descalç el tacte de l'herba fresca, la sensació és encara més relaxant.

En segon lloc, trobo que la combinació d'uns peus LLIURES de sabates juntament amb el fet de caminar per l'herba, un element natural, donen com a resultat una sensació, si més no, de lleugera llibertat.

La felicitat que aporta caminar descalç per l'herba és la combinació de les dues sensacions anteriors, ja que totes dues són sentiments positius que a tots ens agrada sentir.

D'aquesta fotografia n'he pogut treure diferents lectures i significats, trobo que tots són força positius. És per això que l'he triada com a la meva filofoto.

Ana Barroso

FILOFOTO

Fins a quin punt és important no ser perfecte ,és a dir, equivocar-se? Aquesta és la pregunta que em faig a partir de la qual començo la meva reflexió que donarà el tema a la meva filofoto.

Sovint a l’actuar ens equivoquem. No podem negar que a ningú li agrada equivocar-se i que reconèixer l’error és una cosa que a tots ens costa fer. A vegades els errors són insignificants i es poden solucionar fàcilment, però en altres ocasions la solució és molt més difícil i hem d’aprendre a conviure’n. Jo crec que és més important com reaccionem davant les errades que el propi fet d’equivocar-nos.

Un primer pas és acceptar i reconèixer l’equivocació. La nostre societat no ensenya a admetre errades, vol que tots siguem perfectes, i per aquesta raó moltes persones es justifiquen amb mentides i enganys.

Molta gent  té una visió positiva i pensa que equivocar-se no és cap càstig ni cap desgràcia. Si que és veritat que aquesta reflexió o altres de semblants semblen desaparèixer de la ment quan ets tu el que t’equivoques i tot t’arriba a semblar que és negatiu, però si hi reflexiones més tard, d’aquell error pots treure-hi un aprenentatge.

És cert que sovint  cal equivocar-nos per aprendre, i en algunes ocasions més d’una vegada.  D’aquí la frase feta: “el ser humano es el único animal que tropieza con la misma piedra”. Hi ha altres frases que fan referència al fet de que errar és humà com per exemple “qui té boca s’equivoca”.

Jo arribo a pensar que moltes vegades tot allò que aprenem del fet d’equivocar-nos és molt més important i ens ajuda molt més que si tot ens sortís a la perfecció, amb altres paraules que com a persones ens formem més de l’error que de la perfecció. L’error ens forma, ens fa aprendre i ens fa persones.

Algunes civilitzacions consideren a les persones més grans com a les més sàvies perquè creuen que han viscut una llarga vida i per això han pogut anar adquirint molta més experiència.

Amb a fotografia vull transmetre la idea de que podem caure una vegada, dues i fins i tot tres o quatre però hi haurà un moment que ens n’adonarem i rectificarem i ens enfrontarem a l’obstacle de diferent manera. En aquest cas podríem saltar la pedra, trepitjar-la, apartar-la, esquivar-la...

Cal saber que equivocar-nos i cometre errors és part de la vida i ens dóna una oportunitat per ser millors, aprenent de l’experiència i acceptant les conseqüències. Per tant, intenteu no desanimar-vos quan us equivoqueu o quan alguna cosa no us surti a la primera perquè de tot, absolutament de tot, en podeu aprendre.

Maria Vila Benach

POLÍTICA

A continuació podeu trobar un vídeo que ens parla sobre política.

En primer lloc, comença fent una breu explicació sobre la corrupció  ensenyant-nos que aquesta no és la idea que hem de tenir sobre la política. En acabar ens explica què és realment la política amb exemples.

Espero que us sigui útil

Maria Vila

FILOFOTO

Tot allò que fa una persona, els seus actes i les seves accions, les seves decisions, les seves paraules; per insignificants que siguin comporta una conseqüència. Aquesta conseqüència pot ser bona, que en tot cas seria una recompensa per allò que acabes de fer, o pot ser dolenta, el qual seria un error i, com diu el meu pare: “no hi ha res que no es pugui solucionar”. Aquesta recompensa pot ser petita o pot ser enorme; pot significar molt poc o per tu pot significar molt, cadascú des del seu punt de vista. He triat posar aquesta fotografia com a filofoto ja que aquest simple parell de sabates gastades signifiquen molt per a mi.

Per a mi aquestes sabates signifiquen esforç; signifiquen esperança; signifiquen alegria i bons moments i experiències, però a la vegada tristesa i  mals records; signifiquen autosuperació; signifiquen caràcter; signifiquen perdre el meu temps lliure; signifiquen resoldre els meus problemes; signifiquen maduració; però sobretot signifiquen estar amb les persones que més aprecio en un món que poca gent pot entendre, només aquells que estem dins.

 

Aina López